I què penses fer?

I què penses fer?

Massa sovint deixem en mans dels altres, els nostres somnis, els nostres plans, els nostres objectius, en definitiva, les nostres vides... I què penses fer?

Massa sovint canviem els nostres somnis per la realitat d’altres persones que, incapaces de fer realitat els seus somnis, ens manipulen perquè deixem de lluitar pels nostres i per així sentir-se millor per no haver pogut aconseguir els seus... I què penses fer?

Massa sovint canviem els nostres plans per tirar endavant els plans dels altres que, segons diuen, tenen més experiència, i que et diuen el que has i com ho has de fer per arribar al mateix punt en el qual ells no van arribar o que tot i arribar-hi no hi volen ser... I què penses fer?

Massa sovint canviem els nostres objectius i lluitem per aconseguir els d’algú altre perquè creiem que això ens farà feliços i quan ho aconseguim, o no, veiem que no som ni feliços nosaltres ni ells... I què penses fer?

Massa sovint deixem d’escoltar la nostra veu interior... si, aquella que et xiuxiueja a l’orella el que realment és important per TU i que, encara que no tingui importància pels altres, és l’única cosa que potser farà que siguis feliç... I què penses fer?

Només quan segueixes el camí que et xiuxiueja la teva veu interior que SAP perfectament quins són els teus somnis, com desenvolupar el pla, com aconseguir l’objectiu que té clar que VOLS i POTS aconseguir en la teva vida, només llavors potser seràs feliç.

I si no aconsegueixes arribar-hi no tindrà la més mínima importància ja que, com et xixiueja la teva veueta, la verdadera felicitat no recau en arribar al destí sinó que recau en el camí que decideixes agafar per arribar-hi. I què penses fer... Carles?

Agafaré tota l’energia de la meva ànima i juntament amb totes les idees del meu cap definiré el pla per aconseguir els objectius que m’he proposat assolir per FER REALITAT els somnis més preuats del meu cor i correré, amb l’il.lusió d’un nen, pel camí de la meva felicitat!!!

Diguem, si vols, agosarat...

I perquè no?

I perquè no?

I perquè no? Recordo haver-me fet aquesta pregunta centenars de milers de vegades de petit... i de no tant petit... crec que és bo que davant d’una prohibició ens preguntem el perquè no? I si no trobem la resposta preguntar-ho a algú que la sàpiga. Però no pas una resposta convencional i universal que valgui per seguir el “mandat” de no fer, o de fer el que “es diu i que tothom sap que és correcte”. Al buscar respostes a coses que a vegades creiem “inútils” ens adonem de la immensa manipulació a la que estem sotmesos...

Un exemple: fins no fa gaire temps ens deien que s’havia de beure llet i vinga... tots a beure llet. Era impensable pensar en un esmorzar de petit sense llet... recordo que sobre els 13-14 anys no se’m posava gaire bé la llet (intolerància a la lactosa potser...? ) i a més, com que vivia al cantó d’una granja de vaques, no bevia llet del super no... la bevia sortint de la vaca! Pensareu, quina sort... doncs no... l’ésser humà és un mamífer i TOTS els mamífers quan creixen es deslleten i tenen intolerància a la lactosa, és una cosa normal i natural.

Originàriament els humans també tenien intolerància a la lactosa sobre els 4 anys, però degut a una mutació alguns poden seguir ingerint aquest aliment al llarg de tota la seva vida (aproximadament el 25% de la població mundial). Però la resta NO. I aquests ens OBLIGUEM a contra-natura a beure llet... i absolutament tothom, pares, avis, professors, metges, tot Deu et deia que s’havia de beure llet...

Busqueu la resposta del perquè no s’ha de veure llet... encara que no tinguis intolerància a la lactosa, ja veureu ja...

I ara penso, si els que ens “governen” poden aconseguir que a CONTRA-NATURA ingerim un aliment pel qual el 75% de la població mundial estem dissenyats a deixar de beure’l des de ben petits... que poden fer amb les altres coses de la vida? Dona que pensar... si ens posem seriosos: tabaquisme, alcoholisme, menjar aliments amb omega 3 quan l’omega 3 és exclusiu del peix... que collons fan??? Llet amb peix???? WTF??? Hipotecar-nos perquè sense tindre alguna propietat no som ningú i avocar-nos a una bombolla immobiliària que ha provocat una crisi de tres parells de collons? Callar com burros i fer la guerra per separat davant les injustícies que a diari veiem per tot arreu mentre pensem que això no ens passarà a nosaltres, conflictes al pròxim orient? Tornar-nos fans d’un equip de futbol o d’un pilot de cotxes o d’un jugador de petanca, com a referent del que volem ser? No seria millor voler ser Metge o Professor...?

Però hi ha una part bona amb tot això, i és que si som capaços de veure que realment ens bombardegen amb manipulació per totes bandes, televisió, radio, premsa, gent... també podem ser capaços de “auto-manipular-nos” i pensar en el que volem pensar, en com volem pensar. De nosaltres depèn triar a qui escoltar, d’on i de qui aprendre. I crec que el que pensem avui és el que formarà el nostre futur. Si governo els meus pensaments ells crearan la realitat del meu futur.

Una fórmula curiosa:

C = R = E = A = R

On:

La primera C és: Creences

La primera R és: Raonaments

La E és: Emocions

La A és: Accions

La R és: Resultats

Les Creences originen Raonaments que creen Emocions que ens fan prendre Accions que ens donen un Resultat.

Un exemple:

Si Creus que necessites fumar, Raonaràs el motiu pel qual encendre un cigarret que et donara l’Emoció de sentir que t’ajuda o de que és un premi i seguiràs fent l’Acció d’encendre un cigarret que et donarà com a Resultat que et converteixis en un fumador... ( que és el que vol la indústria del tabac...)

Si extrapolem la fórmula a:

Si Creus que pots volar sense cap artil.lugi, Raonaràs la manera de provar-ho i l’Emoció que sentiràs et portarà a fer l’Acció de tirar-te des d’un edifici que et donarà el Resultat de que t’estampis contra el terra i coneguis si realment hi ha o no hi ha vida després de la mort...

O

Si Creus, dintre d’uns límits (si no tens clar quin és el límit en alguna cosa, només has de mirar fins on ha arribat algú altre, si algú altre a arribat fins a X tu també pots arribar-hi), Raonaràs la manera de fer-ho, que et donarà l’Emoció de sentir-te complert amb tu mateix per anar en la direcció que vols que vagi la teva vida i faràs les Accions pertinents per aconseguir el que vols i obtindràs el millor Resultat possible: Ser el que sempre has volgut ser.

Així que, pren consciència de les teves creences, perquè el teu cervell pot ser el pitjor dels teus Amos o el millor dels teus Servents... tu tries el que vols creure.

Passivitat Activa

Passivitat Activa

Estic una mica sorprès i decebut. Aquest post pot ser que fereixi la sensibilitat d’algú. La meva intenció no és ferir a ningú, però si algú de vosaltres es sent ferit al llegir aquest pots potser que hagi aconseguit arribar-li perquè entengui el que intenta entendre. Sé que no és fàcil d’entendre el que acabeu de llegir però el que es senti al.ludit ho entendrà i el que no ho entengui és perquè no s’ha de sentir eludit. Tot i així el post li pot agradar o ajudar encara que no es senti eludit.

Comencem per un conte que em va al.lucinar. El conte és del senyor Gabriel García Márquez, escriptor, novel.lista, contista, guionista i periodista colombià:

Arreglar el món

Un científic, que vivia preocupat amb els problemes del món, estava entestat a trobar els mitjans per solucionar-los. Es passava els dies en el seu laboratori a la recerca de respostes als seus dubtes.

Un dia, el seu fill de sis anys va envair el seu santuari, decidit a ajudar-lo a treballar. El científic, nerviós per la interrupció, li va demanar al nen que anés a jugar a un altre lloc. Veient que era impossible que marxés, el pare va pensar en alguna cosa que pogués entretenir al nen. De sobte es va trobar una revista  on hi havia un mapa amb el món dibuixat. Just el que necessitava. Amb unes tisores, va retallar el mapa en diferents talls i juntament amb un rotlle de cinta adhesiva, li va lliurar al seu fill dient-li:

-“Ja que t’agraden tant els trencaclosques, et dono el món trencat perquè el puguis reparar sense l’ajuda de ningú”.

Va calcular que el petit tardaria uns 10 dies a compondre el mapa, però no va anar així. Passades algunes hores, va escoltar la veu del nen que tranquil.lament deia:

-“Papa, papa, ja està, he aconseguit acabar-ho”

Al principi el pare no el va creure. Va pensar que era impossible que, a la seva edat, hagués aconseguit compondre un mapa que mai havia vist abans. Desconfiat, el científic va aixecar la vista de les seves anotacions, amb la certesa que veuria el treball digne d’un nen. Per sorpresa seva, el mapa estava correctament acabat. Tots els trossos estaven col.locats al seu lloc corresponent. Com era possible? Com havia estat capaç el nen d’aconseguir-ho tant ràpid?

-“Fill, tu no sabies com era el món, com ho has aconseguit?”

-“Papa, jo no sabia com era el món, però quan vas treure el mapa de la revista per retallar-lo, vaig veure que a l’altre banda del paper hi havia la figura d’un home. Així, que vaig donar la volta a tots els talls i vaig començar a recompondre a l’home, que si que sabia com era.”

-“Quan vaig aconseguir arreglar l’home, vaig donar la volta a la fulla i vaig veure que havia arreglat el món.”

Penso que és senzillament genial, vaig trigar moltíssim a entendre plenament el grandíssim missatge d’aquest conte, de fet, encara a vegades el torno a llegir i em fa pensar en coses que no havia pensat les anteriors vegades que el vaig llegir.

Els que estigueu en fase d’èxtasi perquè us ha encantat al igual que jo quan el vaig llegir, m’agradaria que sense pensar llegíssiu el següent proverbi xinés:

“Quan vegis a un home assenyalant la lluna, no li miris el dit o et perdràs el meravellós espectacle de l’univers”

O el que és el mateix: “Cuando el sabio señala la luna, el tonto mira al dedo...”

I ara és quan em poso Punk...:

Anem a veure senyors i senyoretes, els mestres, la filosofia, els contes, les fabules, les frases inspiradores, els coach (a casa els hi dic entrenadors) han estat amb nosaltres des de temps immemorials, ningú a descobert res de nou ara i no m’entengueu malament, trobo senzillament genial el munt de missatges en forma de mails, post, frases, etc, amb les que us auto bombardegeu a vosaltres mateixos i a la resta dels vostres amics. Millor això que la manipulació que fan per la televisió... De fet, la immensa majoria d’aquest missatges a mi personalment m’inspiren, em fan pensar, i m’ajuden a evolucionar (per bé o per mal)... la qüestió és no estar quiet... De fet, jo mateix a vegades també en faig difusió... a veure, “que me voy por las ramas”...

El que us intento dir es que una frase d’aquestes si m’arriba de veritat tardo mitja vida a assimilar-la, perquè realment la penso, la sento, la noto, la toco, em sorprèn, o em reafirma amb pensament o intuïcions que ja tenia. Però em sembla que la majoria no fan això (i que consti que em sembla perfecte que tothom faci el que li surti dels pebrots amb la seva vida) em dona la sensació que, a vedades, la pengen al facebook o la reenvien per mail i ja està... i deuen pensar que la màgia de l’univers farà la resta... ja podeu esperar asseguts... (no us emprenyeu els que us passeu el dia penjant frases d’aquestes, de veritat que no és la meva intenció menysprear-vos, tot al contrari), l’ùnic que us dic és que ja que sembla que us agraden tant: No us quedeu aquí... feu el que diu la frase!

Moveu coses dins vostre! Experimenteu amb una altra manera de pensar! I de viure!

La frase no serveix de res sense l’actitud correcte que l’acompanyi. Tot és Energia i Actitud, la frase pot ser l’energia però vosaltres hi heu de posar l’actitud!!! Si no ho feu, és com estar fent l’amor pensant en el que faràs demà per dinar... Si no sents el que dius estàs mirant el dit i no a la lluna! I si fas això, sento dir-te que ets tonto! I si pel contrari,  sents el que dius, viu amb conseqüència del que dius que penses i que sents i llavors potser no et passaràs el dia mirant el dit i t’adonaràs que l’univers existeix de veritat i no només en un conte... No és una feina fàcil ni ràpida de fer, però els resultats a mig i llarg termini poden arribar a ser molt possitius.

Exemple pels durs de mollera: Fa uns dies, una amiga, amb tota la bona intenció del mon va penjar un text on explicava que en una finca hi havia una euga i un poltre que estaven mig moribunts i el post deia: “comparte para que el dueño deje entrar a los veterinarios en la finca privada”.... OMG (Oh My Good) (Oh Deu Meu), que us ensenyen aquestes frases? Fica-t’ho al cap: ACCIÓ, ACCIÓ, ACCIÓ I MÉS ACCIÓ. “Comparte si te indigna” es una manera fàcil de no fer res activament, el que jo anomeno “Passivitat Activa”... però al fi i al cap Passivitat.

Poseu-vos les piles si voleu canviar el mon començant per canviar-vos a vosaltres mateixos i sobretot la vostra manera de pensar i d’actuar i deixeu de queixar-vos perquè els actuals polítics o/i persones del poder els hi encanta que la gent utilitzi la “Passivitat Activa”.

Nota: Tot el que he escrit a la primera persona a la qui li ho dic és a mi mateix. No us penseu pas que jo em crec millor que vosaltres.

Mulli Ojos Azules

Mulli Ojos Azules

Heu vist la pel.lícula Mickey Ojos Azules ? Us la recomano...

Però en lloc de parlar de pel.licules... seguim parlant de sexe? Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiii !!!!!!!

El mateix professor del primer escrit també va comentar una dada que em va fer pensar mooooooolt i mooooooooolt. Deia que originàriament tots els homo sapiens tenien els ulls marrons i que el fet que ara hi hagi gent que té el ulls blaus és degut a una mutació. Un individu fa, entre 6.000 i 10.000 anys, va mutar i va néixer amb els ulls blaus, i curiosament, els ulls blaus solen ser més dèbils que els ulls marrons ja que solen ser més propensos a malalties. Així que, com és que es va estendre per tota la terra individus amb els ulls blaus??? Doncs perquè eren més atractius o atractives que la resta!!! Així que, tots els individus que ara tenim els ulls blaus al món som originaris d’un sol individu!!! Flipa col.lega, el fart de “furnicular” que es devia fotre!!!!!! Perquè... mira que n’hi arriba a haver de persones amb els ulls blaus!!!

Es calcula que “només” un 10% de la població mundial té els ulls blaus (uns 700 milions de persones), especialment a Europa i sobretot als països nòrdics. I tots i cada un dels 700.000.000 individus comptant-mi a mi tenim un “tataralaostiadetataraabuelo” en comú!!! No vegis la que va liar el “forniculador dels ulls blaus de la pradera”...

I pensant pensant arribo a una curiosa conclusió: El meu cognom “Mulleras” ve orginàriament de l’Alemany “Muller” i com us he dit, tinc els ulls blaus... joder!!!! Ja m’haguessin pogut fer també alt i ros i tindríem el pack de guapo de l’any cobert cullons!!! Encara que ros no, m’agrada més el cabell fosc, suposo que m’hi he acostumat, diguem presumit si vols... Però uns quants centímetres més alt ja molaria ja... I ara que hi penso, el meu germà si que és ros, i més alt, però ell no té els ulls blaus. Cullons amb la genètica, si és que fot el que vol...

L’escriptor i periodista José María Pemán va dir: “Un hijo es una pregunta que le hacemos al destino”. No comparteixo en absolut la seva ideologia política però reconec que la frase em va impactar i agradar la primera vegada que la vaig llegir.

Crec que és una frase molt bonica i que fa pensar. I una de les coses en les que penso jo amb aquesta frase és que em sembla que la pregunta passa per la centrifugadora de l’”atzar” de la genètica abans de que ens arribi en forma de resposta després de 9 mesos d’haver formulat la pregunta... Ja m’imagino al meu “tataralaostiadetataraabuelo” preguntant-li al destí després de tindre una dotzena de fills i deixant en estat a la seva companya de caverna: Aquest també em sortirà amb els ulls blaus???

Gattaca

Gattaca

Sempre m’han agradat les pel.lícules. M’encanta que m’expliquin histories. Dona igual si son de riure, de por, d’acció, d’aventures, dramàtiques... tots els gèneres m’agraden. És realment difícil que miri una pel.lícula i digui que no m’agrada. Trobo que el cinema és màgic. Per uns minuts t’aïlles totalment de tot i entres en un altre mon, el mon de la pel.lícula.

Més d’una vegada, en altres èpoques de la meva vida que tenia horaris més flexibles, anava al cinema un dijous a la tarda a la sessió de les 4... tota la sala per mi sol... M’encantava! i és que realment el cinema em fascina i algunes pel.licules em fan pensar, cosa que també m’agrada molt...

Recordo una frase d’una pel.lícula que em va encantar, la pel.lícula en qüestió es diu Gattaca, interpretada per Ethan Hawke, Uma Truman i Jude Law, produïda per Danny DeVito i nominada a un Oscar per a la Millor direcció artística. La pel.lícula explica que en un futur no molt llunyà la raça humana manipula genèticament tots els embarassos de les dones perquè el fill que neixi sigui el millor possible que pugui ser dels dos pares, sense defectes genètics i així poder aconseguir una societat molt millor, més llesta, més forta, sense odi, ni agressivitat, etc. El protagonista “Vincent” (Ethan Hawke) és un dels últims nens que ha nascut de forma natural, i ha nascut amb problemes cardíacs, d’asma, miopia, etc. I a sobre el nen resulta que des de petit vol ser astronauta.... Ja tenim tema...

A la pel.lícula s’hi expressen moltes “febleses” de la raça humana que no deixen de ser molt “curioses”. Realment és molt i molt interessant per la diversitat de punts de vista i situacions que s’hi reprodueixen. Però tornem a la frase en qüestió “que me voy por las ramas”...

El nen tenia un germà petit que si que el van tindre manipulat genèticament i era “perfecte”. El noi es va passar la infantesa a l’ombra del seu germà petit, que creixia més ràpid, més fort, més sa, més llest, més atractiu... A vegades, quan anaven a la platja, el germà petit li deia de jugar a un joc que consistia en nedar tant a dins del mar com poguessin i el primer que parava de nadar perdia. Evidentment sempre guanyava el germà petit i “perfecte”.

Però un dia va passar un esdeveniment inesperat: En una d’aquestes carreres va guanyar, per primera vegada, el germà gran. Quan va sortir de l’aigua es va emportar una escridassada de tres parells de cullons dels pares per haver posat en perill la vida del germà petit i “perfecte”, cosa que no passava quan ell perdia... així que, veient que en aquella família no hi tenia cabuda, decideix marxar de casa i fer realitat el seu somni de ser astronauta.

Passats uns anys, el protagonista ha falsificat la seva identitat per la d’un ciutadà “perfecte” (Jude Law) que degut a un accident de cotxe ha quedat paralític. És increïble tot el que ha de fer per semblar-se a l’altre i no deixar cap rastre de la seva verdadera identitat: treure’s la pell morta cada dia, portar lentilles, entrenament diari, fins i tot s’ha d’operar il.legalment les cames per ser més alt ja que és massa baix per ser “perfecte”... i així aconsegueix entrar a formar part dels escollits per ser astronautes.

Per circumstancies que no venen al cas, tampoc és qüestió d’explicar-vos la pel.licula i si no l’heu vist us la recomano,  hi ha un moment en el qual els dos germans es troben cara a cara després de molts anys i el petit el torna a reptar a fer la carrera. La fan i torna a perdre el “perfecte” i emprenyat com una mona li pregunta: com ho aconsegueixes? I ell li contesta: “No guardant-me res per a la tornada.” Senzillament genial...

M’encanta, sovint penso en aquesta frase i en el que per mi significa. És molt possible que el fet d’haver tingut una pneumònia amb 4 anys i que fins als 14 no em deixaven fer esport com un noi normal (per aquella època els metges estaven una mica gilipolles...) faci que em senti més indentificat amb el personatge. Però tornem a la qüestió, que significa per mi? Viure el moment al màxim (aquest màxim ben entès clar) i donar-ho tot, tot i tot.

Molt i molt sovint, sobretot quan estic entrenant, pedalant com un animal, amb les pulsacions a tope, em bé aquesta frase al cap, un somriure a la cara i forço al màxim. És la sensació de sentir que tot, absolutament tot el que importa està en la propera pedalada i alhora que res, absolutament res importa, ni el passat ni el present, ni tant sols la pedalada en sí, és una sensació curiosa però la gaudeixo al màxim.

Suposo que amb l’esport m’és més fàcil sentir aquesta sensació degut a l’adrenalina que va a tope per les venes, però és una sensació sensacional i m’agrada fer que a poc a poc aquesta sensació m’acompanyi quan faig les altres coses de la vida. Amb algunes ho aconsegueixo, amb d’altres estic a anys llum d’aconseguir-ho... Peró hi penso sovint i quan faig alguna cosa em pregunto: Imagina’t que és l’ultim dia de la teva vida, que faries? Però més que el que fàries, la pregunta que em faig és: com ho faries? I em ve la frase al cap, “No guardant-me res per a la tornada” de fet, no hi ha tornada... així que ho faré a tope no? Doncs això, que mola la frase ja que fa que m’esforci perquè a poc a poc, ho faci i ho visqui tot, tot i tot al 100%.

Una de sexe?

Una de sexe?

Bé, i ara suposo que toca parlar de sexe, no? Bueno, vale, de acuerdo...

Durant una època de la meva vida, per motius laborals, anava un cop al mes a Madrid i, com que m'encanta conduir, moltes vegades hi anava amb cotxe. M'agradava anar-hi i tornar de nit. Tot és més tranquil de nit, poc trànsit, a l'estiu s'està més fresc i com que prefereixo escoltar programes de radio on fan tertúlies enlloc de música, per la nit a vegades n'enganxes algun d'interessant i et passa el viatge molt ràpid, almenys a mi...

I va ser en un d'aquests viatges de tornada on vaig escoltar una entrevista a un professor, no estic segur de si era un biòleg, i per desgràcia, no recordo el seu nom, però el que si recordo és el que va explicar. Deia coses molt interessants sobre l'evolució de les espècies i les seves mutacions. Deia que a la natura les mutacions només seguien si eren útils per a l'espècie (evolució i supervivència de les espècies) i parlava d'alguns casos, per exemple les potes petites davanteres que tenia el Tiranosaure Rex, deia que molt probablement abans les feia servir però com que van deixar de ser útils, poc a poc l'espècie va anar mutant i atrofiant-les fins semblar ridícules, deia que segurament, a la llarga, haguessin desaparegut. També va parlar de la raça humana i concretament va parlant sobre l'orgasme femení...

Deia que L'ésser humà és de les poques espècies on la femella (a partir d'ara li direm dona que sona millor) té orgasmes i, com deia aquell professor, a la natura, res absolutament res, passa per casualitat. Deia que segurament els primers Homo Sapiens (“Dona Sapines” vaja) tampoc en devien tindre, però hi havia un problema, la “Dona Sapiens” no podia sobreviure sola i alhora cuidar del fill, ja que el mascle anava a el que anava, és a dir: prometer y prometer hasta haber metido y una vez metido se acabó lo prometido i es piraven deixant a la femella sola i amb una futura cria que fins al cap d'uns quants anys no es podia valdre per ella sola... I que va fer la natura? Molt senzill: donar-li orgasmes a la dona. I que va passar? Doncs que al tindre la dona desitjos sexuals tot l'any, l'home no la deixava, ja que sabia que si es quedava cuidant la dona i a la futura cria, copularia tot el que volgués durant la resta de la seva vida, mentre que si passava de la dona, corria el risc de fer-se mal o fins i tot morir al haver de lluitar contra altres homes per aconseguir fotre un clau... i ja se saps, i si ets dona i no ho saps ho hauries de saber, l'home, sigui Sapiens o no sigui Sapiens, la cosa que més l'importa en la seva existència és meterla i el segon que més l'importa és sacarla. I, segons ell, així va començar a formar-se el que avui dia coneixem com "la família", no la del Corleone... l'altra.

Així que ja ho sabeu, tant si ets home com si ets dona, la propera vegada que us trobeu amb un orgasme femení, penseu que és una "tàctica" molt ben estudiada de la natura, no d'en Guardiola, de la natura, per que la nostra espècie sobrevisqui.

I el que em pregunto jo és..., que carai farà la natura amb la raça humana el dia que es foti a comptar els més de 7 mil milions d'habitants que hi ha al planeta, si si, més de 7.000.000.000, si, un cop fets els números, creu que la Terra té sobre-població d'aquesta espècie...?

Dintre d'uns quant milions d'anys potser algun biòleg de camí cap a casa ens ho explicarà... ;)

Sexe o Mort?

Sexe o Mort?

Després de la mini presentació toca escriure alguna cosa... un amic em va dir pel Facebook que parlés o de sexe o de la mort que és el que més morbo dona, i he decidit fer-li cas. De totes maneres, com que el sexe prefereixo practicar-lo enlloc de parlar-lo, trobo que és més divertit, encara que últimament no el practico gaire o millor dit, faig més practiques que no carreres de 25 minuts i 2 voltes (petit homenatge als motards...) m'he decidit a parlar de la mort. Però no us espanteu que no us fotre un rollo paranormal que prou paranormal soc jo... Prefereixo parlar-ne des d'un punt més filosòfic (no sé si és la paraula adequada)...

Una frase anònima que vaig trobar navegant per Internet sobre la mort i que em va sobtar va ser la següent: "La muerte está tant segura de su victoria que nos da toda una vida de ventaja." M'encanta, i em va fer pensar en una experiència que vaig tindre fa un temps:

Sobre els 26 anys em vaig menjar un paté en mal estat i vaig agafar una pancreatitis de tres parells de cullons... Total, que vaig passar un parell de dies a l'hospital sedat amb Nolotils per la vena i deixant que el pàncrees digerís el paté... Vaig estar un mes fent dieta... Em fotia una coca-cola i vomitava... L'important no es que estigues en perill de mort ni res per l'estil, la meva vida suposo que no corria perill, tot i que les vaig passar més putes que Cain,  només que havia d'estar en observació, però jo, drogat fins la medul.la i sense tindre ni idea del que tenia (els metges no em van dir res durant els dos dies a l'hospital) creia realment que m'estava morint... i recordo perfectament el que vaig pensar... em vaig dir: Bé Mulli, això s'acava, em fot una mica però bé, he rigut, he plorat, he estimat, m'han estimat, he odiat, suposo que algú també m'ha odiat, he treballat, he jugat, he guanyat alguna competició, n'he perdut d'altres, he fotut algun polvo, alguna juerga, no ha estat tant malament... i recordo la tranquil·litat amb la que acceptava que s'acabava la meva vida (tingueu en compte que estava sedat fins a la mèdula!!!!!)

El cas és que em vaig quedar adormit amb l'idea conscient però totalment alterada pels fàrmacs, que m'estava morint, i vaig somiar...

Em trobava als peus d'un ring de boxa, vestit amb pantalons curts i un home m'estava acabant de lligar els guants mentre em deia: vinga, et toca lluitar. Jo li vaig dir que si estava flipant, que no m'aguantava els pets, que estava fet pols, que no podia lluitar, però també li vaig preguntar amb qui havia de lluitar i ell em va contestar: Doncs amb qui vols que t'hagi tocat, amb el Dimoni! I jo que li dic: Però que dius, com vols que el guanyi, estas flipant! Ell em va dir que si perdia el combat o si no lluitava, la meva ànima seria seva, així que em vaig resignar i li vaig dir: D'acord, lluitaré, a veure que hi puc fer... Pujo al ring i em trobo davant del Dimoni i... sorpresa! Era igual que jo, la meva cara, els meus ulls, la meva gran alçada (jejeje), un doble meu vaja, però l'única cosa que no era meva, era la seva mirada, era una mirada que mai oblidaré, de fet, he intentat moltes vegades fer aquesta mirada i mai, mai l'he aconseguit treure... i això que soc actor, amateur i no gaire bo però bé... en fi, que sona la campana i sense dubtar li foto un directe de dreta i automàticament em desperto a l'hospital, siiii, a l'hospital !!! (que us penseu que vaig anar al planeta Raticulín???, doncs no, només era un somni coi).

He explicat l'experiència a més d'un. Uns diuen que realment era el dimoni, d'altres que els Nolotils em van fer mal, i d'altres que només era un simple somni/malson.

Crec que la vida m'ha ensenyat que no importa massa qui te la raó o quina és la veritat, el que realment val és el que tu realment creus... i què crec jo? Jo realment crec que era el meu "inconscient" dient-li al meu conscient que estigués tranquil i que a dins meu encara hi havia suficient energia per recuperar-me d'aquell tràngol i que encara em quedava corda per anys.

I així ha sigut ;) Esperem que duri la corda...

Però de tot plegat en vaig treure alguna cosa molt positiva, a part d'assegurar-me bé del paté que em menjo, i és que, recordeu que jo creia realment que m'estava morint i per més drogat que estès, no m'importava o millor dit ho acceptava. I això sempre m'ha fet pensar...

La gent que a tingut una experiència molt propera a la mort, res a comparar amb la meva que només va ser una paranoia fruit de les drogues i algun pensament paranoic, a part que també em fotia un mal de l'òstia, molts coincideixen a dir que després d'una experiència molt propera a la mort, aprenen a viure amb més intensitat la vida i a no pensar massa en la mort...

Ja ho deia el difunt Esteve Jobs: “Ningú vol morir. Fins i tot les persones que volen anar al cel no volen morir per aconseguir-ho. No obstant la mort és la destinació que tots compartim. Ningú s'ha escapat. I això és com hauria de ser, perquè la mort és probablement la millor invenció de la vida. És l'agent de canvi de la vida. Neteja el vell per crear espai pel nou. Sento ser tan dramàtic però és així.”

O parlant de morts... la viuda de Bruce Lee al final de la pel·lícula Drangon, la Leyenda de Bruce Lee: “Molts encara es pregunten com va morir, jo els hi dic que es preguntin com va viure”.

Així que, a viure la vida intensament que són quatre dies (sense passar-se eh... que us conec...)

I per acabar un conte que vaig llegir en la contraportada d'un diari farà un anys d'un senyor de nom Alejandro Dolina, escriptor, músic, presentador de radio i televisió i actor argentí:

L'home que demanava massa

Satanàs li pregunta a l'home: - Que vols a canvi de la teva ànima?

L'home respon: - Exigeixo Riquesa,    Possessions,   Honors,   Distincions,   Joventut,   Poder, 


Força, Salut, Saviesa, Genialitat, Prudència, Renom, Fama, Gloria,  Amor,  Sexe i  Bona Sort 


i ho vull eternament i amb molta quantitat.

Satanàs respon: - No et donaré res del que em demanes.

I l'home contesta: - Doncs jo no et donaré la meva ànima.

Satanàs replica: - La teva ànima ja és meva.